ARQUIPINTURA.
mirades
“mientras los demás son espectadores pasivos, obviamente alarmados, poseer una cámara ha transformado a la persona en algo activo, un “voyeur”. Sólo él ha dominado la situación. ¿Qué ven esas personas? No lo sabemos. Y no importa. Es una contecimiento: algo digno de verse y por tanto digno de ser fotografiado.”
Sobre la fotografía, SUSAN SONTAG.
Per a un arquitecte, l’enderrocament d’una edificació qualsevol que llinda amb una altra posa al descobert una imatge sempre interessant.
Apareix una paret mitgera, una façana mai visualitzable com a tal i que, a mode de radiografia, ens aporta informació sobre la organització espaial de l’edifici. Ens mostra mides, proporcions i textures de les estances que s’hi recolzaven. En aquest sentit, pot esdevenir més reveladora que la observació d’una façana amb finestres, balcons i demés.
Al mateix temps, aquesta superfície vertical conté traces, vestigis d’una presència viscuda. És evocativa de situacions domèstiques fàcils de reconéixer o de imaginar. És nostàlgica, representa un memento mori. Assenyala la vulnerabilitat d’una construcció que serà prompte substituïda per una de nova.
És doncs, quan la tridimensionalitat que defineix un espai despareix i resta un mur, quan la mirada de l’artista, d’origen pictòric, se sent atreta per allò que li ofereix aquest element, una composició de línies i superfícies de diferents textures i colors. Quelcom que reconeix com a part del seu llenguatge, ho fotografia, ho capta, ho transforma, s’ho apropia.
Queda per decidir si l’obra es realitza en passar per la mirada àvida del personatge o simplement resta esperant ser mirada.
núria sabaté giner